L'últim dia, 1 de novembre, avui toca Natura

Pel matí anirem al Parc Natural de la Camarga, per una descoberta amb autocar i visita a un espai d'observació d'ocells (recomanem portar llargavistes)

La Camarga (en occità provençal: Camarga segons la norma clàssica o Camargo segons la norma mistralenca, en francès: Camargue) és un espai terrestre de 145.300 ha al sud de França, situat geogràficament entre els dos braços principals del delta del Roine i del mar Mediterrani. S'estén a l'est fins a la plana de la Crau, a l'oest fins a Aigües Mortes i al nord fins a Bellcaire. Se situa doncs sobre els departaments de Boques del Roine i de Gard. És el delta de riu més gran de l'Europa occidental.
Es distingeixen tres parts:

• la Petita Camarga a l'oest del Petit Roine,
• la Gran Camarga, entre els dos braços del Roine,
• el Pla de la Vila, a l'est del Gran Roine.

En el seu centre es troba l'estany de Vaccarès, la part situada al llarg del mar està plena d'estanys salats.

El Camarga és la casa de més de 400 espècies d'ocells, i les basses d'aigüa salada proporcionen un dels pocs hàbitats europeus pel flamenc. Els pantans són també un hàbitat important per a moltes espècies d'insectes. També és famosa pels seus braus i cavalls.
La flora s'adapta de manera especial per afrontar les condicions de salinitat. L'espígol de mar i el salicorn floreixen junt amb tamarius i canyes.


Els humans han viscut al Camarga des de fa mil·lennis, en gran manera afectant-la amb drenatges, dics, arrossars i extraccions de sal. Una gran part de l'interior s'ha drenat amb propòsits agrícoles. El Camarga té la seva pròpia raça de cavall, el famós Camagués blanc cavalcat pels gardians que crien els braus de la regió per a exportar-los a Espanya, així com ovelles.
Hi ha poques ciutats de qualsevol mida a la Camarga. La seva "capital" és Arle, situat a l'extrem nord del delta on el Roine es bifurca en les seves dues branques principals, el seu territori està gairebé completament dins la Camarga i és per aquest motiu el municipi més gran de França. Les altres úniques ciutats importants són Santes Maries del Mar, al voltant de 45 km al sud-oest, que és el lloc del pelegrinatge anual per a la veneració de santa Sara, i la ciutat fortalesa medieval d'Aigües Mortes en el punt més occidental, a la petita Camarga.
La Camarga fou explotada a l'edat mitjana per monjos cistercencs i benedictins. Als segles XVI i XVII, les propietats grans, conegudes localment amb el nom de mas, eren regentades per rics amos d'Arle. Al final del segle XVIII, es construí un dic més amunt del Roine. El 1858, la construcció d'un altre dic al mar, aconseguia la protecció del delta contra l'erosió.

El nord del Camarga és una zona agrícola. Els cultius principals són cereals, vinya i arròs. Prop del mar, l'extracció de sal començava a l'antiguitat i era una font de riquesa per a les "abadies de sal" cistercenques d'Ulmet, Franquevaux i Salmòdia a l'edat mitjana. La indústria de la sal començava al segle XIX i les grans companyies químiques com Péchiney i Solvay fundaven la ciutat minera de Salin-de-Giraud.

El delta del Roine

Els límits del Camarga són constantment revisats pel Roine al transportar enormes quantitats de fang riu avall - uns 20 milions de m³ anualment. Alguns dels estanys són de fet el que resta dels braços velles del riu. La tendència general és que el línia de costa es mou cap enfora. Així Aigües Mortes per exemple està ara un 5 km cap a l'interior respecte al temps en què es fundà. El ritme de canvi ha estat modificat una mica en aquests darrers anys per barreres fetes per l'home, com preses en el Roine i dics al mar, però el seu desbordant roman un problema a la regió.


Anirem a dinar (lliure) a Santes Maries de la Mar

Lei Santas (antigament lei Santas Marias de la Mar, a l'època medieval la Vila de la Mar o Nòstra Dòna de la Mar, en francès Les Saintes-Maries-de-la-Mer) és una ciutat occitana i un lloc de pelegrinatge al departament de Boques del Roine i a la regió de Provença – Alps – Costa Blava. L'any 1999 tenia 2.478 habitants.


L'església que dóna nom al poble fou construïda prop de la desembocadura del Petit Roine, i tenia una posició estratègica important, ja que en el moment de la seva edificació, als segles IX i XII, els pirates castigaven la costa i calia defensar-se contra les invasions.
L'església domina el poble i és visible a 10 km des de l'interior. Es tracta d'una veritable fortalesa, formada d'una nau única, sense ornamentacions i de 15 m d'alçària. La teulada, a la qual s'hi accedeix, està envoltada d'un camí de ronda, amb merlets, i va servir de talaia. El cor i l'absis són superats per una torrassa en hemicicle que tanca l'antiga sala del cos de guàrdia dita «capella alta». Els murs de l'església són perforats de troneres. Servia de refugi per a la població i s'hi troba fins i tot un pou d'aigua dolça. Actualment, l'estàtua de Sara, element essencial del patrimoni dels gitanos, es troba a la cripta, a la dreta de l'altar.

Sara la Negra (Egipte?, s. I - Provença, segona meitat del s. I), en llengua romaní Sara e Kali, és un personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el seu llegendari viatge a la Provença. És venerada com a santa pels gitanos, en un culte tradicional tolerat per l'Església catòlica. La figura, probablement, es basa en mites asiàtics d'arrel hindú.

La llegenda diu... 
Al llarg de l'Edat mitjana, s'anà desenvolupant, al sud de França, una tradició al voltant d'un suposat viatge de Maria Magdalena, Marta i Llàtzer de Betània, que s'hi establirien a la zona d'Ais de Provença.
Segons aquesta tradició, Sara era la serventa egípcia, de raça negra, de Maria Salomé i Maria Jacobé, que acompanyaren els germans de Betània. Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina els tres germans, les dues Maries, Sara, l'intendent Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea que portava el Sant Grial, Tròfim d'Arle i altres deixebles de Crist. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins a arribar al lloc anomenat Oppidum-Râ, o Nostra Dona de Ratis (Ratis vol dir barca), que es convertí en Nostra Dona de la Mar i, des de 1838, les Santes Maries de la Mar (Provença), prop d'Arle, on va aturar-se.
Era l'any 48; mentre Llàtzer va anar a predicar a Marsella, Marta i Marcel·la anaren a Tarascó, Tròfim a Arle i Maria s'hi va fer eremita, retirant-se a una cova de les muntanyes de la Santa Bauma i Maximí anà a Ais de Provença.

La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval, i comença a trobar-se en escrits a partir de 1521. Sara demanava almoina per a les seves senyores, per la qual cosa es pensà que era gitana.^[1] El poble gitano, per tant, la prengué com a la seva santa patrona.