dijous, 8 de setembre del 2016

Primer dia... la Provença que va seduir Van Gogh i Cezanne... L'Impressionisme pintava paisatges que encara avui existeixen...

Vincent Van Gogh, al igual que Cézanne, también se dejó seducir por la Provenza, en su caso la fuente de inspiración fue la ciudad de Arles, en la que se instaló en 1888, buscando el color y la luz que vio en artistas japoneses. Consideraba la naturaleza del sur de Francia tan extraordinariamente bella, que afirmaba que no podía pintarla tan bella como era, y que lo absorbía tanto, que sólo podiá dejarse llevar sin regla alguna. En ese momento comienza un periodo intenso y muy fecundo: realizará más de 300 obras en 15 meses, entre las que se encuentran algunas de las más conocidas, como “Los Girasoles”, “Café la Nuit”, “La Silla de Van Gogh” o “la Casa Amarilla”.

En la foto: “El Puente Langlois” conocido como Puente Van Gogh es un ejemplo de una serie de cuadros que el pintor impresionista realizó sobre el tema de este puente situado en el canal que va de Arles a Port-de-Bouc, que tanto le recordaba a su Holanda natal.

Tour Van Gogh por Arles y Saint-Rémy-de-Provence
Les proponemos un tour por las bellas ciudades provenzales de Arles y Saint-Rémy-de-Provence, donde Van Gogh tendría un período intenso y productivo. Les invitamos a seguir el itinerario por las calles de Arles y ver los lugares en los que se inspiró para realizar algnas de sus mejores obras. En Saint-Rémy-de-Provence, visitarán el hospital St Paul de Mausole – ingresado Van Gogh tras haberse cortado la oreja -, donde realizó cuadros conocidos en el mundo entero. Información y reservas.
Les Baux de Provence, Arles y Van Gogh
En este excursión visitarán Les Baux de Provence, un pintoresco pueblecito situado en lo alto de una colina, y la bella ciudad de Arles, con su rico patrimonio monumental y el mágico Circuito Van Gogh. Información y reserva.

Van Gogh en Arles

El pintor se instala primero en el hotel-restaurante Carrel (calle de la Cavalerie, 30), en la época el barrio de los burdeles, antes de alquilar una parte de la Casa Amarilla (maison jaune) donde instala su estudio. Van Gogh recorrerá a pie la región y pintará paisajes llenos de luz, escenas de la vida del campo (las cosechas), los girasoles, retratos,…
Les proponemos una visita de la mano de Van Goh a una de las ciudades provenzales más visitadas por su rico patrimonio monumental (vestigios romanos, como el anfiteatro del siglo I, o los edificios medievales) y por haber sido el lugar elegido por el pintor para vivir y realizas algunas de sus mejores obras. Sigan la ruta Van Gogh para conocer los lugares más emblemáticos que poseen diferentes paneles reproducen sus cuadros. (Foto del Puente Van Gogh de ..gianluca..).

Circuito Van Gogh a pie 
Se trata de un circuito señalizado que les llevará por 10 lugares emblemáticos donde el artista instaló su caballete: la Casa amarilla (La Maison Jaune), situada en la Place Lamartine; la plaza del Forum con el “Café la Nuit”; las escaleras del Puente de Trinquetaille, el muelle del Ródano; el “Viejo Molino” de la calle Mireille; el jardín público del bulevar de Lices (el Jardín Público); el Espacio Van Gogh con el jardín, el Anfiteatro romano (Arènes); el Puente Langlois – conocido como el Puente Van Gogh -, con el camino a lo largo del canal de Arles a Bouc; y los Alyscamps, los vestigios de la necrópolis galo-romana y los sarcófagos.

La Maison jaune (la Casa Amarilla)
Van Gogh pinta la casa donde vivía de un amarillo vivo, que aparece llena de luz en su cuadro.


El Puente de Trinquitaille
Otro tema favorito del pintor será el Puente Trinquetaille que observa desde el muelle de la Roquette, ese puente metálico sobre el Ródano. Pintará las escaleras que llevan al puente.
El Muelle del Ródano
El Ródano y el cielo serán también un tema predilecto de Van Gogh, que lo pinta de noche, las luces reflejadas en el agua y el cielo estrellado.
El Viejo Molino (rue Mireille)
Van Gogh realiza un estudio de un viejo molino que estaba situado en el barrio de Mouleyrès, en la calle Mireille, aunque ya no tenía aspas en 1888 y se había transformado. En la actualidad todavía podemos verlo y aún están las mismas casas al fondo, el el paisaje casmpestre.
El Jardín Público
Van Gogh adoraba pintar los jardines de Arles. Uno de sus cuadros más conocidos de este periodo es el de la entrada del jardín público situado en el bulevar de Lices, que pueden visitar en la actualidad y mirarlo con los ojos del artista: el inmenso pino que extiende sus ramas horizontales sobre el cesped muy verde, y la pareja de enamorados, bajo su sombra (eran las palabras de Van Gogh en una carta a su hermano Théo).
El Café la Nuit
Uno de los más famosos cuadros de Vincent Van Gogh.
A Van Gogh también le fascinaba la ciudad de Arles por la noche, y la conocía muy bien: los cafés, los cabarets,…Una noche de septiembre de 1888 se le ocurre retratar el café de la Plaza del Forum, bajo un cielo estrellado, que actualmente pueden visitar, ya que ha sido restaurado en honor al artista.
El Anfiteatro (les Arènes)
Al pintor le interesaba el ambiente que había en la ciudad durante la temporada taurina que comenzaba en abril y realizó una serie de cuadros en el anfiteatro romano de Arles. Concretamente una serie de retratos, como el de la familia Roulin en primer plano con el gentío que venía a ver el espectáculo, al fondo. A Van Gogh le atraía el juego de luces y sombras que formaba el gentío situado en los diferentes pisos del anfiteatro.
El Puente Van Gogh
Situado en el canal que va de Arles a Port-de-Bouc, el llamado Puente Van Gogh fue pintado por el artista en uno de sus cuadros más conocidos. Le recordaba a su país natal, Holanda, e hizo un estudio con un carro de caballos pasando por el puente, lavanderas a orillas del río lavando, el agua y el cielo de un azul vivo, la hierba muy verde y la tierra muy roja. El color y la luz son los protagonistas. En la actualidad, el puente es monumento histórico. No dejen de visitarlo.
Los Alyscamps
Van Gogh representa en un cuadro los vestigios de la necrópolis galo-romana y los sarcófagos. Aunque más que interés histórico, le empuja la idea de realizar un estudio de la caída de las hojas en una avenida de álamos, un paisaje otoñal.
El Jardín de la casa de salud
Cuando en diciembre de 1888 Van Gogh se cortó la oreja tras una discusión con Gauguin, estará en el hôtel-dieu Saint-Esprit, un hospital fundado en el siglo XVI, de dos pisos y una galería de arcos abierta a un jardín francés con un estanque en medio y varios parterres y árboles. El pintor representará el conjunto en un cuadro luminoso y colorido. Actualmente, el edificio es un centro cultural y universitario llamado Espacio Van Gogh.
- See more at: http://www.la-provenza.es/ruta-del-impresionismo-van-gogh-en-arles#sthash.a8V7RsQL.dpuf

Segon dia, avui descobrirem la Geologia que va permetre pintar coves i quadres



Matí al "Colorado d'Europa", a Rustrel...

Descobrirem tot aquest paisatge fent un itinerari per la zona. Cal portar botes i roba còmoda per caminar i pals (recomanable) i aigua. 

Rustrel és una població situada a la regió de Provença-Alps-Costa Blava, departament de Vaucluse, al districte d’ Apt. Voilà:

El relleu i les característiques del seu territori han aconduït a que se l’anomeni “Le Colorado Provençal”

Es tracta d’un entorn natural de composició geològica sedimentària, que inicialmement va ser remodelat (extracció de material  explotades des de finals s XVII fins 1992.) antròpicament i en ser abandonada la seva explotació va quedar sotmès als processos naturals d’erosió.
Es tracta de sediments d’origen marí (30m de gruix), arenosos, de quars en un 80%, amb un contingut mineral argilós ric en ferro (glauconita: (K,Na)2(Fe3+,Fe2+,Al,Mg)4[Si6(Si,Al)2O20](OH)4) responsable de la col.loració característica .
Per moviments tectònics els sediments marins varen emergir i varen queda rsotmesos a processos d’alteració (forta oxidació) pel clima tropical regnant, dissolvent la glauconita  i alliberant els atoms de Fe
L'alteració també genera una silicat d’alumini, blanc : caolinita (Al4Si4O10(OH)8)
L’ocre daurat (del grec antic ὤχρα / ốkhra ) és sílice i argila pura amb un contingut d’òxid de ferro hidratat (Fe2O3 · H2O) que és el que li dona el color característic entre el groc i el cafè. (l’hematite (Fe2O3), per l'ocre vermell, la limonita per al marró i la goethite (FeOOH) pel groc).
L’òxid de ferro deshidratat (per calcinació a 700º) dona l’ocre vermell.
2 FeOOH → Fe2O3 + H2O 
Goethite        Hematita
Temperatura de cocció :            
300°C         950°C     1250°C
color obtingut:     
groc → taronja → vermell → violeta
La presència de Manganès incideix en la cració d’una variada gama de coloracions grisenques i verdoses
El color dels ocres es degut al fenòmen d’absorció lumínica selectiva en longitud d’ona: només la llum no absorbida serà difosa pel material i determinarà el seu color.

L’aprofitament industrial es feia utilitzant l’aigua com a element físic de separació de la sorra i dels minerals pigmentaris , els quals es decantaven en basses apropiades al cas i posteriorment assecats. Després de l’assecat venia el treball de fabricació de l’ocre, mitjançant cocció, tamisat i acondicionament, amb un rendiment de 200Kg/m3 de mineral. Aixo fins 1960.
 Ara els pigments ja es poden obtenir d’altes maneres, però durant molt temps l’origen sempre era de fonts naturals. En realitat, ja des de la prehistòria s’ha fet servir l’ocre: als  bisons de les coves d’Altamira i cavalls de Lascaux: es pot veure que l’ocre és dels pigments més antics que els humans hem fet servir. A part de ser no toxic es molt apreciat per la seva durabilitat (El mes antic es troba a  Terra Alma a prop Nice i te 380 000 anys).
L’ocre també ha tingut un us funcional, impermeabilitzant, abrasiu i profilàctic i va ser utilitzat pels embalsamadors egipcis.

Tercer dia, avui cinema, glamouri paisatges mariners



Avui toca cinema i paisatges costaners... Som-hi!

Cannes és una ciutat de la costa mediterrània francesa. A part de ser el lloc d’estiueig de molta gent benestant, també té un important patrimoni cultural.
Des de fa força temps hi ha un altre element que l’omple de gramour cada any al mes de maig: el festival de cinema.
·         En aquesta estada farem un recorregut pels espais més emblemàtics de l’esdeveniment: port, Palau de cinema, Boulevard de la Croisette.
·         Sintetitzarem la seva història: Directors, actors i actrius, pel.lícules, guanyadors i anectodari.
·         Passejarem pels hotels on es reserven les suites més exclussives i veurem alguns iots amb més superfície que les nostres cases.
I, després, plens de l’esperit dels germans Cohen, de la Clàudia Cardinale o del Luis Buñuel, podrem recórrer els carrers i les places i buscar algun lloc per fer un mos.
En una ciutat tan cosmopolita en trobarem força al centre i de tots els preus: hi ha restaurants de cuina francesa i provençal, molt ben puntuats a les guies però força cars, trattories i pizzeries i, també establiments de cuina ràpida i entrepans.
Durant les estones de l’autobus es passarà una carpeta amb documentació elaborada per Natura per tal d’ampliar la informació de tots aquells ferits d’amor pel llenguatge cinematogràfic.

 Silenci, càmara, acció!

L'últim dia, 1 de novembre, avui toca Natura

Pel matí anirem al Parc Natural de la Camarga, per una descoberta amb autocar i visita a un espai d'observació d'ocells (recomanem portar llargavistes)


La Camarga (en occità provençal: Camarga segons la norma clàssica o Camargo segons la norma mistralenca, en francès: Camargue) és un espai terrestre de 145.300 ha al sud de França, situat geogràficament entre els dos braços principals del delta del Roine i del mar Mediterrani. S'estén a l'est fins a la plana de la Crau, a l'oest fins a Aigües Mortes i al nord fins a Bellcaire. Se situa doncs sobre els departaments de Boques del Roine i de Gard. És el delta de riu més gran de l'Europa occidental.
Es distingeixen tres parts:
  • la Petita Camarga a l'oest del Petit Roine,
  • la Gran Camarga, entre els dos braços del Roine,
  • el Pla de la Vila, a l'est del Gran Roine.
En el seu centre es troba l'estany de Vaccarès, la part situada al llarg del mar està plena d'estanys salats.

El Camarga és la casa de més de 400 espècies d'ocells, i les basses d'aigüa salada proporcionen un dels pocs hàbitats europeus pel flamenc. Els pantans són també un hàbitat important per a moltes espècies d'insectes. També és famosa pels seus braus i cavalls.
La flora s'adapta de manera especial per afrontar les condicions de salinitat. L'espígol de mar i el salicorn floreixen junt amb tamarius i canyes.


Els humans han viscut al Camarga des de fa mil·lennis, en gran manera afectant-la amb drenatges, dics, arrossars i extraccions de sal. Una gran part de l'interior s'ha drenat amb propòsits agrícoles. El Camarga té la seva pròpia raça de cavall, el famós Camagués blanc cavalcat pels gardians que crien els braus de la regió per a exportar-los a Espanya, així com ovelles.
Hi ha poques ciutats de qualsevol mida a la Camarga. La seva "capital" és Arle, situat a l'extrem nord del delta on el Roine es bifurca en les seves dues branques principals, el seu territori està gairebé completament dins la Camarga i és per aquest motiu el municipi més gran de França. Les altres úniques ciutats importants són Santes Maries del Mar, al voltant de 45 km al sud-oest, que és el lloc del pelegrinatge anual per a la veneració de santa Sara, i la ciutat fortalesa medieval d'Aigües Mortes en el punt més occidental, a la petita Camarga.
La Camarga fou explotada a l'edat mitjana per monjos cistercencs i benedictins. Als segles XVI i XVII, les propietats grans, conegudes localment amb el nom de mas, eren regentades per rics amos d'Arle. Al final del segle XVIII, es construí un dic més amunt del Roine. El 1858, la construcció d'un altre dic al mar, aconseguia la protecció del delta contra l'erosió.

El nord del Camarga és una zona agrícola. Els cultius principals són cereals, vinya i arròs. Prop del mar, l'extracció de sal començava a l'antiguitat i era una font de riquesa per a les "abadies de sal" cistercenques d'Ulmet, Franquevaux i Salmòdia a l'edat mitjana. La indústria de la sal començava al segle XIX i les grans companyies químiques com Péchiney i Solvay fundaven la ciutat minera de Salin-de-Giraud.

El delta del Roine
Els límits del Camarga són constantment revisats pel Roine al transportar enormes quantitats de fang riu avall - uns 20 milions de m³ anualment. Alguns dels estanys són de fet el que resta dels braços velles del riu. La tendència general és que el línia de costa es mou cap enfora. Així Aigües Mortes per exemple està ara un 5 km cap a l'interior respecte al temps en què es fundà. El ritme de canvi ha estat modificat una mica en aquests darrers anys per barreres fetes per l'home, com preses en el Roine i dics al mar, però el seu desbordant roman un problema a la regió.


Anirem a dinar (lliure) a Santes Maries de la Mar

Lei Santas (antigament lei Santas Marias de la Mar, a l'època medieval la Vila de la Mar o Nòstra Dòna de la Mar, en francès Les Saintes-Maries-de-la-Mer) és una ciutat occitana i un lloc de pelegrinatge al departament de Boques del Roine i a la regió de Provença – Alps – Costa Blava. L'any 1999 tenia 2.478 habitants.


L'església que dóna nom al poble fou construïda prop de la desembocadura del Petit Roine, i tenia una posició estratègica important, ja que en el moment de la seva edificació, als segles IX i XII, els pirates castigaven la costa i calia defensar-se contra les invasions.
L'església domina el poble i és visible a 10 km des de l'interior. Es tracta d'una veritable fortalesa, formada d'una nau única, sense ornamentacions i de 15 m d'alçària. La teulada, a la qual s'hi accedeix, està envoltada d'un camí de ronda, amb merlets, i va servir de talaia. El cor i l'absis són superats per una torrassa en hemicicle que tanca l'antiga sala del cos de guàrdia dita «capella alta». Els murs de l'església són perforats de troneres. Servia de refugi per a la població i s'hi troba fins i tot un pou d'aigua dolça. Actualment, l'estàtua de Sara, element essencial del patrimoni dels gitanos, es troba a la cripta, a la dreta de l'altar.

Sara la Negra (Egipte?, s. I - Provença, segona meitat del s. I), en llengua romaní Sara e Kali, és un personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el seu llegendari viatge a la Provença. És venerada com a santa pels gitanos, en un culte tradicional tolerat per l'Església catòlica. La figura, probablement, es basa en mites asiàtics d'arrel hindú.

La llegenda diu... 
Al llarg de l'Edat mitjana, s'anà desenvolupant, al sud de França, una tradició al voltant d'un suposat viatge de Maria Magdalena, Marta i Llàtzer de Betània, que s'hi establirien a la zona d'Ais de Provença.
Segons aquesta tradició, Sara era la serventa egípcia, de raça negra, de Maria Salomé i Maria Jacobé, que acompanyaren els germans de Betània. Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina els tres germans, les dues Maries, Sara, l'intendent Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea que portava el Sant Grial, Tròfim d'Arle i altres deixebles de Crist. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins a arribar al lloc anomenat Oppidum-Râ, o Nostra Dona de Ratis (Ratis vol dir barca), que es convertí en Nostra Dona de la Mar i, des de 1838, les Santes Maries de la Mar (Provença), prop d'Arle, on va aturar-se.
Era l'any 48; mentre Llàtzer va anar a predicar a Marsella, Marta i Marcel·la anaren a Tarascó, Tròfim a Arle i Maria s'hi va fer eremita, retirant-se a una cova de les muntanyes de la Santa Bauma i Maximí anà a Ais de Provença.

La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval, i comença a trobar-se en escrits a partir de 1521. Sara demanava almoina per a les seves senyores, per la qual cosa es pensà que era gitana.[1] El poble gitano, per tant, la prengué com a la seva santa patrona.